Quant val un any d’estudi en la universitat pública? S’ha de pujar el preu de la matrícula? Perd diners el govern amb la seua inversió per cada persona que estudia en la universitat pública? Aquestes preguntes estan, amb major o menor intensitat, al debat col·lectiu i als mitjans digitals on van i vénen les opinions sobre el finançament de l’educació universitària. En un informe de l’OCDE de 2011 es diferencien quatre patrons de finançament de l’educació universitària a escala internacional: un primer model, que garanteix el caràcter universal de l’accés a l’etapa universitària mitjançant matrícules reduïdes i finançades des dels fons públics amb un alt percentatge d’estudiants becats (Finlàndia, Suècia, Noruega i Dinamarca); un segon model, on són els estudiants qui assumeixen en gran mesura el finançament de l’educació amb altes taxes de matrícula, però amb un percentatge alt de beques (Estats Units); un tercer model on les taxes universitàries serien molt altes i tindria un percentatge baix d’estudiants amb beca (Japó); un quart model que és propi de la zona mediterrània on hi ha taxes de matrícula moderades i un percentatge baix de beques (Espanya i Itàlia), açò de taxes moderades seria ara més discutible amb els darrers augments que s’han aplicat.
Sabem que hi ha debats que van i vénen, que tenen ressaca, com els que envolten a la qüestió educativa, especialment en temps de crisi econòmica, de transicions laborals incertes i d’una flexibilitat pròpia del sistema capitalista. La reconeguda pensadora estatunidenca Martha C. Nussbaum adverteix rotundament que la crisi que acapara totes les mirades i pantalles, tots els reclams, com és la crisi econòmica global, està silenciant una altra crisi: la crisi mundial de l’educació, amb conseqüències importants per al futur de la democràcia actual. L’autora assenyala que s’estan eliminant aquelles matèries i carreres que no resulten competitives a efectes del mercat, situant els seus arguments al context nord-americà. Aquesta realitat podria generar una amplificació del fenomen en el context europeu i, més concretament, en el sistema universitari espanyol. De fet, poden detectar-se els primers moviments pertorbadors de les ales de la papallona. En el cas valencià, el Consell ja ha anunciat en diverses ocasions la implantació d’una proposta d’unificació de graus universitaris en base a la seua competitivitat econòmica, una proposta que encaminaria el sistema universitari valencià públic cap al panorama que Nussbaum adverteix.
Ens trobem, doncs, davant de dos debats profunds (i no lliures de ressaca): el debat sobre el model de finançament i el debat sobre quina oferta de graus universitaris serà competitiva, econòmicament parlant. Tanmateix, podem reorientar les preguntes: com i quant financia el govern públic a les universitats privades? Es beneficien els estrats socials més alts de la despesa pública en educació universitària? Quines titulacions són imprescindibles per al desenvolupament del coneixement, el pensament crític i els valors democràtics? Mentre aquestes i altres preguntes van i tornen, la universitat pública està sent reubicada enmig d’un parèntesi. I cal recordar que un parèntesi, en el seu sentit gramatical, pot inserir elements prescindibles a l’hora d’escriure una descripció o una explicació. Pública en el sentit de, silenciosament, prescindible.
[Article publicat al Levante-EMV]