Més d’un milió a la setmana

Els centres privats d´ensenyament no universitari que estableixen concerts educatius amb la Generalitat són un conjunt heterogeni d´empreses. Alguns representants empresarials ja han amenaçat amb la pèrdua de llocs de treball si no es prorroguen els concerts educatius. L´argument és fal·laç perquè la proporció d´alumnes per professor és menor als centres públics que als privats. A més, s´invoca la llibertat d´ensenyament, que no està en perill: qualsevol persona pot obrir centres educatius i matricular-hi alumnat. La llibertat d´ensenyament no implica que l´Estat pague les quotes; de la mateixa manera que la llibertat de premsa no vol dir que aquest diari li resulte gratuït. Aquests arguments patronals desvien l´atenció del gran negoci que estan fent.

L´Institut Nacional d´Estadística (INE) elabora periòdicament una enquesta de finançament de l´ensenyament privat. L´última publicada correspon a l´any 2010 i ofereix una quantificació del volum del negoci del ensenyament privat no universitari al País Valencià . El 97,2 % dels seus ingressos correspon a les quotes que paguen les famílies (33 %) o aporten les subvencions públiques (64,2 %). En el cas valencià, l´aportació pública està 5,5 punts per dalt de la mitjana espanyola, la qual cosa es deu al fet que es concerten més cursos i amb quantitats més generoses. Hi ha dues dades aportades per l´INE que resulten sorprenents. La primera és l´ínfima fiscalitat: els imposts que paguen aquestes empreses representen només el 0,39 % dels ingressos. La segona i més important, és el volum dels beneficis: el sector de l´ensenyament privat no universitari valencià tindria uns beneficis de 58,8 milions d´euros a l´any, altrament dit, més de 160 mil euros diaris o més d´un milió d´euros setmanals. Per fer una comparació, la cadena d´alimentació Consum obtingué el 2010 uns beneficis de 34,1 milions d´euros. I no hem d´oblidar que aquell any estàvem fortament afectats per la gran recensió, amb una caiguda del PIB per càpita del 5 %.

La presència d´aquestes empreses que gestionen centres educatius privats la explica, en darrera instància, que les famílies paguen per l´educació un 47 % més que les italianes, un 124 % més que les franceses i un 613 % més que les finlandeses. La Conselleria d´Educació mira cap a Finlàndia com un dels models d´èxit educatiu a seguir en diversos aspectes. Estaria bé que també se seguira pel que fa al cost per a les famílies i la minimització del negoci privat.

 FRANCESC J. HERNÀNDEZ i ALÍCIA VILLAR publicat al Levante-EMV 21.10.2016 

Universitat redefinida o reelititzada?

La universitat està en crisi, quasi a tot arreu. Així ho afirma, rotundament, Michael Burawoy, professor de sociologia de la Universitat de Califòrnia de Berkeley i, fins fa poc de temps, president de l’Associació Internacional de Sociologia (ISA en les sigles angleses). Què significa aquesta crisi de la universitat? Doncs que s’està erosionant la seua posició en la societat, una posició que s’ha mantingut, al mateix temps, dins i fora de la societat, com a participant i com a observadora.

[Extracte de l’article publicat a l’últim número de la Revista l’Espill número 49, Primavera 2015]

 

Parèntesi en la universitat (pública)

Quant val un any d’estudi en la universitat pública? S’ha de pujar el preu de la matrícula? Perd diners el govern amb la seua inversió per cada persona que estudia en la universitat pública? Aquestes preguntes estan, amb major o menor intensitat, al debat col·lectiu i als mitjans digitals on van i vénen les opinions sobre el finançament de l’educació universitària. En un informe de l’OCDE de 2011 es diferencien quatre patrons de finançament de l’educació universitària a escala internacional: un primer model, que garanteix el caràcter universal de l’accés a l’etapa universitària mitjançant matrícules reduïdes i finançades des dels fons públics amb un alt percentatge d’estudiants becats (Finlàndia, Suècia, Noruega i Dinamarca); un segon model, on són els estudiants qui assumeixen en gran mesura el finançament de l’educació amb altes taxes de matrícula, però amb un percentatge alt de beques (Estats Units); un tercer model on les taxes universitàries serien molt altes i tindria un percentatge baix d’estudiants amb beca (Japó); un quart model que és propi de la zona mediterrània on hi ha taxes de matrícula moderades i un percentatge baix de beques (Espanya i Itàlia), açò de taxes moderades seria ara més discutible amb els darrers augments que s’han aplicat.
Sabem que hi ha debats que van i vénen, que tenen ressaca, com els que envolten a la qüestió educativa, especialment en temps de crisi econòmica, de transicions laborals incertes i d’una flexibilitat pròpia del sistema capitalista. La reconeguda pensadora estatunidenca Martha C. Nussbaum adverteix rotundament que la crisi que acapara totes les mirades i pantalles, tots els reclams, com és la crisi econòmica global, està silenciant una altra crisi: la crisi mundial de l’educació, amb conseqüències importants per al futur de la democràcia actual. L’autora assenyala que s’estan eliminant aquelles matèries i carreres que no resulten competitives a efectes del mercat, situant els seus arguments al context nord-americà. Aquesta realitat podria generar una amplificació del fenomen en el context europeu i, més concretament, en el sistema universitari espanyol. De fet, poden detectar-se els primers moviments pertorbadors de les ales de la papallona. En el cas valencià, el Consell ja ha anunciat en diverses ocasions la implantació d’una proposta d’unificació de graus universitaris en base a la seua competitivitat econòmica, una proposta que encaminaria el sistema universitari valencià públic cap al panorama que Nussbaum adverteix.
Ens trobem, doncs, davant de dos debats profunds (i no lliures de ressaca): el debat sobre el model de finançament i el debat sobre quina oferta de graus universitaris serà competitiva, econòmicament parlant. Tanmateix, podem reorientar les preguntes: com i quant financia el govern públic a les universitats privades? Es beneficien els estrats socials més alts de la despesa pública en educació universitària? Quines titulacions són imprescindibles per al desenvolupament del coneixement, el pensament crític i els valors democràtics? Mentre aquestes i altres preguntes van i tornen, la universitat pública està sent reubicada enmig d’un parèntesi. I cal recordar que un parèntesi, en el seu sentit gramatical, pot inserir elements prescindibles a l’hora d’escriure una descripció o una explicació. Pública en el sentit de, silenciosament, prescindible.

[Article publicat al Levante-EMV]

Educació entre somriures, rialles o burles

Van veure la roda de premsa del Consell de Ministres del passat 17 de maig? A escena apareixen la vicepresidenta Sáenz de Santamaría i el ministre d´Educació Wert. Ella inicia la seua intervenció justificant la propera reforma educativa amb la bateria de mots i neologismes propis d´aquest govern: qualitat, «empleabilidad», fracàs, flexibilització o cultura de l´esforç. Després dóna la paraula a Wert, que des del primer moment adopta una actitud com d´un alumne cínic en situació d´examen. De manera objectiva, es comprova en el vídeo de la roda de premsa (pot visualitzar-se a la web de Moncloa) que Wert i Sáenz de Santamaría riuen i somriuen contínuament, inclús, podríem pensar que, excessivament, mentre contesten les preguntes dels periodistes. Els diverteix la reforma educativa? Volen resultar simpàtics? Potser el ministre s´ha adonat que els resultats de les enquestes no el deixen ben valorat i amb els seus somriures està intentant guanyar una millor consideració? Perquè del total de persones enquestades pel CIS en el baròmetre de gener de 2012 només un 23% coneixia al ministre Wert i d´aquests quasi 4 de 10 el valoraven malament o molt malament. Un any després, en el baròmetre de gener de 2013, el ministre ha augmentat considerablement la xifra dels que diuen conèixer-lo (61%) i encara més la seua mala valoració: 8 de 10 el valoren malament o molt malament. Podem pensar que per a ser ministre no és necessari ser simpàtic, ni rialler, però sí que ho és obtindre una bona valoració per part de la ciutadania. Segurament amb rialles i somriures no millorarà la valoració sobre el ministre d´Educació perquè ha quedat prou demostrada la seua insistència en impulsar una reforma educativa que compta amb una àmplia contestació crítica i que serà aprovada únicament amb els vots del seu partit. Pensem-ho bé: es pot aprovar una llei educativa només amb els vots del PP i amb la comunitat educativa en contra? Sembla una pregunta massa bàsica i òbvia, però molt important.

El sistema educatiu de Finlàndia, un dels millors considerats en les avaluacions internacionals PISA que desenvolupa l´OCDE i al que tantes vegades es a referència en els fòrums polítics i educatius, compta amb una alta estabilitat normativa, perquè ha patit poques reformes, i un elevat consens polític. Aquest és un dels factors d´èxit que s´atribueixen al sistema finés. Per contra, a l´estat espanyol els canvis de les lleis d´educació han sigut una constant i un motiu freqüent de divergències en el debat polític i social.

Ens trobem a les portes d´un nou canvi de llei i resulta sorprenent que, entre somriures, la vicepresidenta i el ministre apel·len a la cultura de l´esforç. Aleshores, les rialles i els somriures es transformen en burla, quan un govern envoltat de nombrosos casos de corrupció, un altre dels problemes socials que més preocupa a la ciutadania segons els últims baròmetres, demana a la ciutadania que se sume a la cultura de l´esforç. Riuen o es burlen?

[Article publicat al Levante-EMV]

Joves, crisi, respostes?

L’actual crisi econòmica i les respostes que se li donen des d’instàncies institucionals estan afectant profundament als joves, precaritzant, encara més, les seues condicions laborals i vitals. En el cas dels joves amb estudis universitaris la conjuntura socioeconòmica adquireix unes connotacions específiques doncs, en moltes ocasions, es posa en evidència que la inversió educativa realitzada per ells i les seues famílies, en gran mesura, com a estratègia d’ascens social no obté, hui en dia, el resultat esperat. Darrerament, són freqüents les notícies sobre una nova onada emigratòria de joves valencians, amb característiques diferents a la de fa 50 anys enrere. Sovint aquest fenomen ocupa els titulars als mitjans de comunicació i ha estat protagonista de diferents campanyes d’activisme digital a les xarxes socials virtuals. Aquesta suposada onada de joves altament qualificats, universitaris que acumulen formació i títols, està generant interrogants i dilemes, tant en l’àmbit universitari, com en la societat en general. Investigadors com Alaminos i Santacreu (2010) han realitzat interessants investigacions sobre les migracions qualificades, sobre els motius que tindrien els joves qualificats de marxar cap a altres estats europeus, tot posant en rellevància les diferències que existeixen segons la posició ocupada en l’estructura social, especialment quant al gènere i el nivell d’estudis dels pares. Altres anàlisis se centren en la mobilitat dels estudiants i de la comunitat científica (Ackers, 2005; Brandi, 2006; González Ramos, 2009, 2011), una mobilitat en gran part motivada perla possibilitat d’adquirir majors qualificacions i oportunitats formatives i laborals, la creació de xarxes professional, a més de noves i millors experiències vitals.

A més, les xifres sobre l’atur són alarmants, a més de ser considerat el problema social que més preocupa a la ciutadania, en un 81,6% segons el darrer baròmetre del CIS. Les dades de l’EPA del primer trimestre de 2013 mostren que un 15% de les famílies del País Valencià tenen tots els seus membres a l’atur, hi ha un total de 727.500 persones aturades i el nombre d’ocupats continua en descens. Davant d’aquest panorama difícil i incert, alguns joves reflexionen intensament la possibilitat de marxar a altres destinacions europees, com el cas d’Alemanya, Regne Unit o França, com a destins més freqüents. D’altres ja ho han fet, ja han pres la decisió d’anar-se’n.